La tècnica de la psicoanàlisi i els seus recursos

Article presentat per Àngels Garcia en la Jornada d’Aula de Psicoanàlisi
“L’actualitat de la psicoanàlisis” , 15 de juny de 2024.

Quan una persona arriba a l’anàlisi, durant les primeres sessions, explica la seva història i les raons per les quals acudeix a la consulta. Normalment presenta una problemàtica, un símptoma, un patiment o una dificultat. L’analista ha de ser capaç d’escoltar i explorar els significants als quals la persona s’ha ancorat i de vegades aferrat.

Quan parlem de significants en psicoanàlisi, ens referim a les paraules, adjectius o definicions que els altres —com la família, les amistats, o l’entorn laboral— manifesten sobre l’analitzat i amb les quals l’analitzat s’identifica.

La nostra tasca implica desfer la construcció que la persona porta a la sessió si és necessari, i edificar les diferents versions d’un mateix. Per tant, l’analista no
s’identificarà amb els sentiments de l’analitzat ni farà un diagnòstic que l’atrapi en una tipologia clínica o en un conjunt de casos teòrics o patològics.

En psicoanàlisi, no s’aplica un protocol que redueixi la persona a una categoria fixa. Considerem cada cas de manera única, tenint en compte la singularitat i el moment en què es troba. Per això, fomentem l’associació lliure: el subjecte pot parlar del que vulgui i és qui pren la iniciativa sobre el que vol compartir.

Durant un procés psicoanalític, l’analitzat pot presentar els seus símptomes, neguits, angoixes i problemàtiques personals. En fer-ho, busca respostes, un diagnòstic o una solució. Però trobarà quelcom diferent: es despullarà de les seves pròpies demandes i mecanismes de defensa, i es reconstruirà, no de manera regressiva històrica, sinó des del seu propi marc singular que l’ha constituït per explorar altres territoris.

Això no implica una regressió a la infància o als records infantils, sinó una exploració de la seva construcció actual i de formes futures.

És important reconèixer que aquesta construcció no es basa només en les relacions amb les figures paternes o familiars, sinó també en altres experiències i significants formats al llarg de la vida. L’objectiu de la nostra intervenció és rescatar aquests elements negatius i ajudar l’analitzat a comprendre com s’ha situat en aquests elements i els efectes que tenen en la seva percepció actual.

Això es fa contrastant la imatge que vol donar l’analitzat i rescatant elements per entendre per què s’ha situat d’aquesta manera. Es tracta d’un passat estructurat, que no té res a veure amb el retorn a la infància, sinó amb com s’ha anat construint i on s’han col·locat els significants. Es busca entendre com la persona s’identifica amb aquests elements per trobar altres recursos que també hi són, però dels quals potser no n’és conscient. No està condemnada a quedar-s’hi fixada; trobarà altres recursos en ella mateixa i en el seu procés psicoanalític.

Els mecanismes més concrets que es despleguen en una anàlisi apunten a diversos aspectes. Un d’ells és posar-se en el lloc de l’analista que implica plantejar preguntes com si el relat fos un somni a analitzar, explorant elements repetitius, contradictoris, i situacions o relacions personals en diferents àmbits.

Això vol dir que probablement, mitjançant aquesta exploració trobarem estructures similars o repetitives en les seves relacions amb la família, la feina, l’escola, la parella, les amistats, etc., de les quals l’analitzat no és conscient. L’analista li retorna aquesta informació per tal que pugui veure la situació des d’una altra perspectiva, el que pot ser l’inici de l’exploració de noves formes d’actuar o situar-se.

Encara que parlin, per exemple, de la parella, aquestes estructures es repeteixen en altres àmbits de la seva vida. Les estructures són similars i repetitives, i encara que l’analitzat parli d’un tema concret, l’estructura es manté i es repetirà en altres situacions.

Els recursos de l’analista
Els recursos de l’analista inclouen crear un espai i ampliar la perspectiva abans de profunditzar en els detalls. De vegades, el silenci és una eina que pot ser utilitzada, un moment en què l’analitzat es pot preguntar per què l’analista no diu res.

De vegades, l’analista adopta una posició de contrapunt, compensant pel cantó
oposat. Però també pot passar a la inversa, on l’analitzat adopta aquesta posició. Tant la posició d’un com de l’altre és com en un somni, on tots els personatges que hi apareixen són una part de nosaltres mateixos.

Dialèctiques en el procés psicoanalític

El conflicte és intern, encara que la font sembli externa. Allò que la persona deixa fora, nosaltres ho recollim. Durant l’anàlisi, l’analitzat s’identificarà amb el seu propi discurs, que va i ve, i nosaltres li retornem el que ha deixat fora perquè ho pugui tenir en compte. La persona està dividida i transfereix parts d’ella mateixa. Quan s’identifica amb alguna imatge que té d’ella mateixa, el que deixa fora ho projecta en l’analista. L’analista recull aquesta part per retornar-li.

Per tant podem dir que es dona una dialèctica: l’analista recull la divisió que ha fet la persona, allò que ha deixat fora, i li ho retorna amb un interrogant. Això que el pacient explica en l’espai psicoanalític pot tocar-lo o no. El subjecte es mou entre aquests dos sistemes: s’identifica amb certes coses d’un sistema i no amb altres, perquè creu que aquestes altres pertanyen als altres.

Malgrat tot, pot passar que les persones més properes identifiquin trets que l’analitzat ha canviat fruit d’un sistema antic, i això és un efecte molt interessant que continuarem treballant.

Atendre la singularitat, un procés únic

La nostra intervenció serà diferent segons el tipus de discurs, de vegades fins i tot en una mateixa sessió o bé pel perfil de cadascuna de les persones que atenem:

El jovent ve a consulta amb molts tòpics, pocs significants, nosaltres segurament haurem d’obrir aquests tòpics fer explicacions teòriques, històriques, donar exemples que els hi pot ajudar a considerar d’altres situacions, altres posicions o experiències a explorar. En canvi, els adults venen més tancats, amb més resistències, els haurem d’assenyalar les seves contradiccions, des de les seves paraules i fidels al seu relat.
Utilitzarem les contradiccions, les repeticions, els lapsus i qualsevol producció per apuntar i treballar amb l’objectiu que emergeixi el que sap la persona, el seu saber.

Com per exemple, el cas d’una analitzada que en consulta va manifestar que li hauria agradat estudiar una carrera per treballar en un lloc de feina imprescindible. L’analista li retorna amb un interrogant: “Imprescindible?”. Ella explica que durant la pandèmia la seva empresa la va acomiadar, mentre que els professionals del món sanitari no van perdre les seves feines perquè eren considerats imprescindibles. Si hagués estudiat medicina, no l’haurien acomiadat. Quan l’analista repeteix la paraula “imprescindible”
amb un interrogant, la pacient s’obre, desenvolupa i explica una sèrie d’inquietuds que es desplegaran i que van més enllà d’escollir una professió.

Treballant les angoixes en psicoanàlisi
La construcció de l’anàlisi implica fins i tot treballar amb l’angoixa de l’altre sense deixar-se atrapar per ella. És per això que l’analista ha hagut de passar uns quants anys d’anàlisi. I en sap de l’estructura que té al davant. L’empatia per si sola no és suficient, però l’autoanàlisi tampoc. Nosaltres, com a analistes, aspirem en tot cas a entendre globalment el que hi ha darrere de les manifestacions del subjecte.

L’analista, davant les diferents manifestacions, peticions i angoixes de les persones que atenem, no es deixa portar per aquestes. Acceptem aquestes manifestacions com a part del subjecte i com a una forma de mostrar obstacles. Aquesta anàlisi i treball conjunt ajudarà la persona a veure que aquestes manifestacions són configuracions pròpies de símptomes, angoixes i inhibicions.

Siyntôme

Karl Marx, en el capítol XV de “El capital”, es refereix al símptoma com a la
supervivència d’un sistema antic de producció dins d’un nou sistema de producció. Jacques Lacan descriu el siyntôme per primera vegada en la conferència de la Sorbona, a propòsit del V Simposi Internacional James Joyce.

És una forma de símptoma que va més enllà de qualsevol classificació clínica i obremés possibilitats d’investigació i intervenció. El siyntôme es produeix quan l a personaque s’analitza s’allunya del seu entorn, se separa, però continua mesurant-se amb el sistema antic en comptes de singularitzar-se.

Per exemple, en el cas de les dones, les mares de les quals van patir maltractament per part de les seves parelles, elles, de grans, tendeixen a tenir parelles amb trets similars. O bé, en el cas dels joves, els pares dels quals tenen carreres professionals en ciències o finances, els resulta difícil fer una elecció diferent i es mesuren amb aquest sistema en lloc de seguir els seus interessos, els seus propis significants, la seva singularitat.

Aquí també haurem de parlar de la posició de la persona que s’analitza, atès que
l’anàlisi consisteix a ajudar l’analitzat a donar-se dels motius pels quals apareixen els seus símptomes, de manera que l’anàlisi està lligat al saber de la persona.

L’instant de concloure
El procés psicoanalític és dur a terme al llarg d’un temps lògic i no cronològic, amb tres instants: moment de veure, com per exemple quan l’analitzat comença la sessió explicant un somni; moment per comprendre, referit a l’associació «lliure» vinculada a aquesta posada en escena que el somni representa; i el moment de concloure, quan certa informació permet comprendre alguna cosa que desxifra o ens dona certes claus
per interpretar allò que inicialment era enigmàtic.

En l’espai psicoanalític ens podem confrontar, donar i trobar la versió més autèntica de nosaltres mateixos.

Article presentat per Àngels Garcia en la Jornada d’Aula de Psicoanàlisi
“L’actualitat de la psicoanàlisis” , 15 de juny de 2024.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *